Stereotips

Banda Sonora OriginalPopClásicaAuxiliarGlosariostereotips@ferrancruixent.com
14 de septiembre de 2007

Marlango - ‘Hold me tight’

de l’àlbum ‘The Electrical Morning’ (2007) // Pop
6 comentarios

Escolta aquest tema, que es publicarà en 11 dies, sense deixar-te distreure per les imatges del video...:




Vaja, sembla que el so ‘net’ torna amb força.

Aquest títol sembla ser el plat fort del disc, la carta de presentació. A Myspace veuràs que és el què més visites ha tingut.

Com aquell qui es desperta (d’aquí probablement el títol del disc) comença aquest tema, com si apareguessim de sobte enmig d’una roadmovie americana.

Com funciona aquest efecte?

Tots els sons (siguin música o no) es classifiquen per ordre d’alçada tímbrica, és a dir, de més greu a més agut. L’oïda humana escolta en un rang d’uns 30Hz fins a més de 20.000Hz, que serien les freqüències de greus (bombos de cançons discotequeres) als sons més brillants (per exemple, quan parlem, la lletra ‘s’).

En el cas del principi d’aquest tema, doncs, el què s’ha fet és filtrar, seleccionar només una part del rang complet de freqüències, per això sona com tancat, com si t’haguessis tapat les orelles amb les mans.

A l’obrir progressivament aquest filtre la música es va aclarint paulatinament fins al món real, just quan entra la bateria.

Partim de la base que per producció i veu Marlango podria passar perfectament per una banda standard estrangera. Això ja és un punt positiu.

La veu de Leonor Watling sorprèn i embriaga des del primer moment, potser trobo que abusa en aquest tema una mica del passotisme i la desgana, limitant les característiques naturals de la seva veu, però tot i així no deixa de ser atractiu.

Així i tot, el moscardó que l’acompanya una octava baixa tota l’estona podria deixar-la més ‘sola’ de tant en tant. La veu d’ella és suficientment rica i bona com per embrutar-la amb aquest efecte recorrent...

Em refereixo a que pràcticament mai està cantant sola, sinó que s’ha mesclat una veu masculina que canta el mateix una octava inferior.

Tot i així la mescla continua essent molt polida i molt agradable d’escoltar.

Pel què fa la construcció harmònica, és molt xulo de veure com la tonalitat en la què comença la cançó és ‘falsa’. Aparentment en La bemoll major, els contratemes de piano ens mostren constantment un Re natural no existent en la tonalitat, que ens condueixen a esperar 2 possibles sortides:

1. O bé és una coloratura modal

2. O bé no estem en La bemoll major, sinó que aquest acord passa a realitzar una altra funció tonal.

Jo em decanto per la segona opció...

El tema està, doncs, en Mi bemoll major.

Com que les guitarres s’afinen normalment en Mi natural, és possible que hagin fet el què s’anomena ‘scordatura’, és a dir, baixar l’afinació de les cordes de la guitarra mig to. Si fos el cas, estaria ajudant al caràcter deixat i passota d’aquest tema (si destenses les cordes, sonen més disteses, perden força).

Tornant a la tonalitat, aquest La bemoll insistent durant tota l’Estrofa és una Subdominant amagada, que modula sorprenentment al Refrain a la Dominant (grau V), després al grau VI, després a la Subdominant (IV) i conclou a la veritable Tònica (Mi bemoll).

Així que ens trobem amb un canvi harmònic propi de les ments més evolucionades de la creació pop.

Tot i així... no va més enllà, i una vegada destapada aquesta sorpresa tonal em ressituo i veig una mica decebut que no hi haurà cap altre canvi, que tindrem el mateix de sempre, que es repetirà inevitablement sense aportar res més interessant, que hi haurà un solo de piano excessivament bàsic, un motiu d’acompanyament i una estructura compositiva realment previsible.

També estaria bé parlar amb percussionistes professionals, a veure què opinen de la part de bateria...

‘Hold Me Tight’ té un vestit molt net i bonic, però al cap i a la fi suposa una vegada més una reiteració dels graus tonals bàsics de sempre: I-IV-V-VI


Tot i aquest anàlisi val la pena escoltar aquest nou aperitiu que t’ofereix Marlango, i si se’t fa massa reiteratiu, no et preocupis que les imatges del videoclip ho compensen, sobretot al final, quan la Leonor es despulla davant dels Rolling Stones sense llengua...



» 6 Mensajes del foro


  • 1. JC
    17/09/2007 - 12:20

    ¿Son alucinaciones mías o hacia el 1:59 empiezo a oír teclear...??

  • 2. ferran cruixent
    17/09/2007 - 14:11

    ara ja tens millor qualitat, encara que sigui amb video... ja saps que prefereixo no posar imatges per no polaritzar ni distreure l’atenció...

  • 3. Marc
    18/10/2007 - 12:15

    Hola! Abans que tot volia donar-te la enhorabona per aquest blog. M’ha sorprès el tipus d’anàlisis que has fet de la cançó, ja que normalment en l’àmbit de la música "popular" no solen abundar crítiques com aquestes (més comuns en l’entorn clàssic/acadèmic). De fet, no estic segur de si són els més adecuats per fer una crítica a una cançó com la de marlango. La gran diferència entre la música culta/seria i la de caire més popular resideix en que la primera requereix un llarg procés d’aprenentatge basat en una relació de mestre-alumne que ve de molt lluny. Aquest coneixement a més té una base teòrica sòlida i complexa i en un cert sentit molt més racional i reflexiva sobre el fet músical en si mateix. La música popular en canvi, crec que ha de buscar ( o almenys això és el que m’interessa d’ella) quelcom més en relació amb la personalitat de l’autor/intèrpret. Amb això vull dir que el músic "clàssic" treballa tenint com a base uns models adquirits a través dels grans mestres dels passat. El músic popular però ha de trobar el seu propi i completament personal camí de fer. Per descomptat les influències sempre seran allí en ambdos casos. Tot aquest toston el deixo anar per dir que crec que és precisament aquí on la música de marlango flaquetja, i per a mi aquest és l’element de més valor d’aquest tipus de música. La música de Tom waits si l’analitzes sota un punt de vista acadèmic no val un duro. Les cançons es basen en el tres acords de sempre, la veu i els instruments estan sovint desefinats... Però pot ser precisament per això (per aquestes maneres desgarbades) és una música completament personal. Si escoltes 3 segons de la seva música saps que ell és en Tom waits... segur... i ell com ningú et sap embriegar amb els seus universos nocturns i decadents. He posat el cas d’ell no nomès pq. m’agrada personalment, sinó també pq. sé que també és sant de la devoció de Marlango. Per a mi marlango sona a grup sense identitat. Sona correcte, si. La producció està ben equilibrada, si... Però no hi ha substància en el fons del fons, i aquesta substància tant difícil d’analitzar sota paràmetres acadèmics és la que jo valor-ho en un autor popular. No sé si m’hauré expresat bé.
    En fí. Moltes gràcies de nou per aquesta iniciativa. Salut!

  • 4. Marc
    18/10/2007 - 12:16

    Hola! Abans que tot volia donar-te la enhorabona per aquest blog. M’ha sorprès el tipus d’anàlisis que has fet de la cançó, ja que normalment en l’àmbit de la música "popular" no solen abundar crítiques com aquestes (més comuns en l’entorn clàssic/acadèmic). De fet, no estic segur de si són els més adecuats per fer una crítica a una cançó com la de marlango. La gran diferència entre la música culta/seria i la de caire més popular resideix en que la primera requereix un llarg procés d’aprenentatge basat en una relació de mestre-alumne que ve de molt lluny. Aquest coneixement a més té una base teòrica sòlida i complexa i en un cert sentit molt més racional i reflexiva sobre el fet músical en si mateix. La música popular en canvi, crec que ha de buscar ( o almenys això és el que m’interessa d’ella) quelcom més en relació amb la personalitat de l’autor/intèrpret. Amb això vull dir que el músic "clàssic" treballa tenint com a base uns models adquirits a través dels grans mestres dels passat. El músic popular però ha de trobar el seu propi i completament personal camí de fer. Per descomptat les influències sempre seran allí en ambdos casos. Tot aquest toston el deixo anar per dir que crec que és precisament aquí on la música de marlango flaquetja, i per a mi aquest és l’element de més valor d’aquest tipus de música. La música de Tom waits si l’analitzes sota un punt de vista acadèmic no val un duro. Les cançons es basen en el tres acords de sempre, la veu i els instruments estan sovint desefinats... Però pot ser precisament per això (per aquestes maneres desgarbades) és una música completament personal. Si escoltes 3 segons de la seva música saps que ell és en Tom waits... segur... i ell com ningú et sap embriegar amb els seus universos nocturns i decadents. He posat el cas d’ell no nomès pq. m’agrada personalment, sinó també pq. sé que també és sant de la devoció de Marlango. Per a mi marlango sona a grup sense identitat. Sona correcte, si. La producció està ben equilibrada, si... Però no hi ha substància en el fons del fons, i aquesta substància tant difícil d’analitzar sota paràmetres acadèmics és la que jo valor-ho en un autor popular. No sé si m’hauré expresat bé.
    En fí. Moltes gràcies de nou per aquesta iniciativa. Salut!

  • 5. Marc
    18/10/2007 - 12:17

    perdona però se m’ha colat el missqatge dos cops!

  • 6. ferran cruixent
    19/10/2007 - 14:53

    Completament d’acord. Com veuràs en d’altres articles, per a mi té una importància rellevant la voluntat comunicativa de l’artista, la seva personalitat, la seva sinceritat i autenticitat més enllà de la tècnica. Pot ser que Tom Waits, o d’altres ens facin posar els pèls de punta amb només tres acords, i d’altres compositors ens avorreixin amb estructures temàtiques complexes. Evidentment Marlango no aconsegueix aquest punt de sinceritat, té massa por comercial. M’agrada llegir l’opinió de gent com tu. Moltes gràcies pel teu comentari.


2006-2007 | Stereotips usa SPIP [software libre distribuido bajo licencia GPL]