Stereotips

Banda Sonora OriginalPopClásicaAuxiliarGlosariostereotips@ferrancruixent.com
7 de septiembre de 2007

Luciano Pavarotti (1935-2007) (cat)

Cinc motius per un comiat // Clásica
2 comentarios



Escolta i mira amb atenció aquest video:


‘E lucevan le stelle’ de l’òpera ‘Tosca’ de Puccini.


Molt bé. Pavarotti era un geni. Era possiblement el millor tenor després d’Enrico Caruso. Però per què?

1.
Primer de tot la seva veu tenia la capacitat de mantenir el mateix timbre en tots els registres i en totes les dinàmiques.
No hi ha ni un sol moment on es perdi la claredat, on deixi de fer-se intel·ligible. Estem habituats a tenors matussers que necessiten exagerar la seva interpretació per suplir aquesta carència. I deixem d’entendre el text i la música, per sentir un baladreig incontestable.

2.
En segon lloc l’afinació. Si t’hi fixes, Pavarotti té un vibrato molt lleuger que fa que sempre puguis entendre la nota que canta. No s’amaga darrera de l’exageració tímbrica i farragosa. Això fa que puguis sentir-lo hores seguides sense cansar-te. Perquè es fa entendre.

3.
En tercer lloc la interpretació musical. Frasseja a la perfecció les melodies que canta, les viu, les reviu i les reinterpreta. El resultat sonor coincideix amb l’expressivitat que li veus als ulls. L’agògica és equilibrada i posseeix un gust exquisit, coherent i sincer.

4.
En quart lloc el teatre. Si t’hi fixes actua amb absoluta economia de gestos. Dóna el just i necessari, completa la seva interpretació musical amb els moviments adequats.

5.
Per últim el més important. Sabia escoltar. Normalment en aquest tipus d’àries la melodia del solista la ressegueix algun instrument, ara el clarinet, ara els violins, i per tant la sincronització és en aquests moments fonamental. No es pot cantar i pensar: ‘-ja em seguiran’.

Quants ‘divos’ fan anar de cul als directors i les orquestres?


Pavarotti no era cap farsant. Pavarotti controlava. I molt. Controlava la tècnica vocal, l’afinació, la interpretació musical, la gesticulació teatral i el què fa l’orquestra. Era coherent amb tot el què feia. Era creïble. No tenia pressa per ‘demostrar’ tot el que sabia, no deixava que la vanitat humana empolsegués la veritable Música. Semblava que no li costés gens, donava relax al públic, que no patia mai perquè li fallés la veu...

Agafem-lo, si us plau, no com un mite banal, sinó com una referència en professionalitat i amor a la MÚSICA.


Pavarotti, quina sort d’estar tan a prop de la Veritat.




» 2 Mensajes del foro


  • 1. Karmen
    04/10/2007 - 06:02

    ¡Quina sort tenim de que hagi viscut a l’era digital i puguem gaudir de la seva veu, de les seves interpretacions!

  • 2. ferran cruixent
    07/10/2007 - 04:25

    És veritat.

    El més impressionant de tot és que, quan l’escoltes cantar, no veus a Pavarotti, sinó que aflora la veu del compositor, en aquest cas Puccini.

    L’intèrpret veritable és un transmissor fidel de la voluntat creativa del compositor. És algú que fa viure per uns minuts algú que potser ja no és entre nosaltres. Aquest respecte no s’hauria de perdre mai.

    Puccini segur que estaria orgullós de Pavarotti, i és precisament aquesta experiència metafísica, aquesta transcendència, més enllà de la pròpia melodia, més enllà de la vida i de la mort, el que fa que ens emocionem...


2006-2007 | Stereotips usa SPIP [software libre distribuido bajo licencia GPL]